Goin’ up Slo a les festes de Gràcia 2023

Goin’ up Slo a les festes de Gràcia! El dijous 17 d’agost de 2023 a les 23h, al carrer Fraternitat de baix.

Memphis Minnie rocks

Fa uns mesos vaig estar a aquest concert d’en Quico Pi de la Serra i n’Amadeu Casas, on van tocar alguns temes més “de cantautor”, si se’m permet la llicència, i d’altres més Bluesy – com si la gent del Blues no fossin cantautors! Bé, ja m’enteneu…

La veritat és que vaig estar una mica tens. Va ser una cosa bastant improvitzada; el fet d’anar-hi, i més concretament el fet d’anar-hi amb una amiga meva que és eslovena. Jo patia pel fet de què ella, com a guiri (amb el carinyo!), no gaudiria dels temes en català, per ser-ne molt rellevant la lletra. Per sort, en Quico i n’Amadeu són dos bluesmen consagrats, i ens van deleitar amb alguns temes del seu repertori blueser, que van compensar aquesta circumstància.

Un d’ells va ser un tema genial de Memphis Minnie, a qui jo no coneixia, amb un arranjament també genial. Malauradament, no vaig retenir el nom del tema (que van fer instrumental), i si en Quico o n’Amadeu llegeixen això algun dia, m’agradaria que me’l xivessin.

Com que no hi havia article a la Viquipèdia, em vaig decidir a escriure’l jo  (el que teniu enllaçat amb el seu nom). Vaig fer servir alguns recursos googlejats i un llibre que us recomano molt: Entre el cielo y el infierno, de Manuel L. Poy, persona amb qui compartim arrels gallegues. Tampoc soc un editor de wiki notable com es pot veure, però amb l’ajuda d’alguns mentors viquipedistes ha quedat digne.

Últimament, i arrel de tantes reivindicacions feministes, he pensat que escolto a molts bluesmen i a poques blueswomen. I això és normal; no n’hi havia tantes; era un món molt masculí; en qualsevol cas intento fer un esforç per escoltar més blueswomen (i jazz women també), perquè si la història ens amaga a certs personatges, és responsabilitat nostra intentar trobar-los. Memphis Minnie fou una dona que no només va saber fer-se un lloc en aquell món tan masculí, sino que també ho feu com a guitarrista, cosa bastant rara. Les dones no es dedicaven tant a la música, i si ho feien, acostumaven a només ésser cantants, o com a màxim tocar el piano. Podeu llegir, l’article i molt més a internet, sobretot si llegiu en anglès, però volia posar un punt d’atenció sobre aquesta música!

Slam Allen al Festival de Santako

El 20180203 vaig assistir a un bolo brutal; Slam Allen al festival de Blues de Santa Coloma. Com a backing band estava la banda d’Alex Zayas. Van sortir sense Slam, i van actuar durant uns 40 mins; després dels quals van fer una pausa i la resta del bolo, ja amb Slam.

Quan va sortir la banda d’Alex Zayas vaig pensar que estava a la jam del Big Bang de fa deu anys; suposo que és normal que els que consideraves músics genials i que podies trobar sovint tocant a una jam d’un club petit, els acabis veient tard o d’hora a un escenari gran. De fet m’estranya que no em passés fins aleshores… Estic parlant de David Sam (piano), Roberto Olori (bateria) y Cobre (baix). El resultat no podia ser dolent, és clar, essent els quatre unes bèsties en lo seu. Zayas ens regalà amb un solo pujant per les escales del teatre (per cert, un lloc ideal, amb molt bona acústica). Evidentment van sortir els típics que no saben gaudir el moment i es pensen que l’ha d’enregistrar amb un puto mòbil a tota costa, però què hi farem.

Després de la pausa van sortir amb Slam Allen que va fer una entrada que ens va colpejar el cul en gran manera. Primer van tocar un tema instrumental que van empalmar amb el slow blues Sweet Sixteen de B.B. King (amb Dr. John a l’enllaç!). Al prota li agrada el contacte amb el public, així que va anar pujant les escales (tal com havia fet abans Zayas), tot fent el seu solo regalant pues als xavals i a la gent de qui li queia bé a primera vista. Recordem que aquí encara no havia començat a cantar, i quan ho va fer, no va haver de baixar a l’escenari per ajudar-se del micròfon. La seva veu twanguejada arribava perfectament a tots els racons del teatre, inclús quan cantava amb falset i molt fluix… A mi se’m va posar la pell de gallina. Durant el bolo ho tornà a repetir un parell o tres més de vegades, fent que la banda hagués d’estar molt pendent dels seus canvis i les seves indicacions des de l’escala. En algun moment també va anar a buscar a una noia que semblava que marxava … “Where u goin’?”, li cridà perseguint-la des de l’escala. Falsa alarma Allen, només vaig al lavabo.

Un altre moment àlgid va ser quan SA (SA!) va proposar a Zayas que fessin un homenatge a Albert King a mode de pique guitarrístic. No m’ho tinguis en compte Alex, però em sembla que et va guanyar 😉

En fi, el concert va continuar en aquesta dinàmica, de tant en quan amb un solo desbocat de David Sam o del propi Zayas, i amb SA pujant ocasionalment i interaccionant amb la gent; alguna vegada s’oblidava (o directament passava) d’acabar la cançó, però bé, és Slam Allen… por fer el que vulgui! Cap a les últimes cançons, semblava cansat de tocar la guitarra, perquè intentava compartir-la a tota costa; primer la va oferir al public, ningú es va atrevir; deprés la deixà a un altre personatge de l’escena de blues local que sortí del backstage, anomenat Charlie Yañez que solejà una estona fins que sentí que l’havia de tornar (va haver d’insistir, però, ja que el bo d’en Slam ja estava en mode “that’s all folks”).

Al final tinc la sensació de que sempre recordaré aquest bolo. Encara el podeu veure divendres 9 a Rubí segons diuen al féisbuc de la Societat de Blues de Rubí.

 

Dr. John amb Chris Barber al Marquee

Fa uns dies vaig anar a la Biblioteca Central Tecla Sala de L’Hospitalet per veure el seu Fons de Blues. La veritat és que, segurament, molts dels audios i videos que hi tenen es podrien trobar en línia, però el fet de tenir tants recursos junts i classificats sobre el blues dóna ganes de tirar-s’hi una estona xafardejant (si em quedés més aprop m’hi veurieu sovint). Apart d’això, també hi ha molts llibres i revistes que et poden ajudar a fer una bona elecció.

L’altre dia vaig agafar un DVD que m’ha agradat molt. Es tracta d’un concert que van fer Dr. John i la banda de Chris Barber al Marquee de Londres el 1983, quan la sala celebrava el seu 25è aniversari. El resultat d’aquesta unió va ser un bolo plè de classics amb un so molt New Orleans.

Un punt de partida pel Piedmont Blues

Per aquells que no conegueu el Piedmont Blues, Sonny Terry i Brownie McGhee en en són una molt bona mostra. Aquí us deixo l’enllaç a la cerca del tub. Les sessions de la BBC estan molt bé.